|
1. |
|
|
|
|
Llepa’t la sang del tall net
abans que
esdevingui
el lícit arxiu de les runes:
el càstig,
l’engreix
del museu del desastre.
|
|
2. |
|
|
|
|
L’ala i el pany. Hem esbotzat la porta
portant-nos a les mans
(les arnes del magraner)
des d’on veníem a foradar el solc,
a esbocinar la llei vertical
inscrita a la llengua amb l’agulla
fins als pètals de la nit, sèpals, tiges una per una
ens han arrencat. Ens han fragmentat
com dues nines i ens han segrestat les mirades.
L’esgarip i les urpes. Hem volgut viure a l’entrefosc, al besllum
on moths es besen i són dobles
on el mirall invertit ens parla, on dormim
sota la flor de l’atzeroler i bevem suc
de la magrana desclosa
a ritme percudit de llunes,
de nits blanques vermelles negres grogues...
|
|
3. |
|
|
|
|
Paraula i paraula i paraula,
paraula i paraula i paraula,
paraula i paraula i paraula.
Hem arribat a l’últim vers.
T’he enganyat.
|
|
4. |
|
|
|
|
hi ha la por del dia i segons que commouen
hi ha Llum que pertorba o avencs en l’aire fosc
podràs tindre plaer i moments d’ascetisme
alguns diagnostiquen altres faran la pràctica
voldràs terra i verema o èxtasi de genolls
o sols desig de poques coses, ser feliç, o
trencar el plor abrupte a aquesta cantonada
jaure en estelles seques amb la pau de l'anciana
i un saquet d’amor, de pèrdua, d’oblit,
d’odi i miseració, protegir de les aus
que gruen, el cadàver, perquè has de traçar cèrcols
com el poeta envela tan pèrfida i tan lletja
l’existència de tots per tancar-s’hi i estar;
açò em van explicar els vells, que és poesia
un camp de foc de sàvies amb pell i descendència
encerclar, encercar, circumval·lar i tanques
por, de nou, temps fregit en un estany que vessa.
|
|
5. |
|
|
|
|
El meu cos és casa meva.
Casa meva és un cos de dona.
Edificar-me requereix temps i paciència.
Fa anys que m’hi esforç.
Han intentat esbucar-me,
sepultar-me i silenciar-me,
però amb el temps
he estat capaç de fer
tot allò que fa la gent normal
quan construeix una casa.
L’he bastida amb calma.
He alçat els fonaments,
les parets i les teulades
amb les meves mans de dona.
Perquè puc.
Perquè me dóna la gana.
He estat capaç de.
Però la lliçó més important,
el que fa d’una casa una llar:
casa meva és qui l’habita
no qui hi entra a la força.
El meu cos és qui l’habita.
Qui habita el meu cos és una dona.
El meu cos és casa meva.
Casa meva és un cos de dona.
|
|
6. |
|
|
|
|
Dues potes.
Els cruis del mirall,
Les seves urpes
Una escalfor,
Nius de moscards per tota l a cuina
El so ensordidor:
El sol del pati,
I j o
|
|
7. |
|
|
|
|
Gènesi: NOXA
La noxa la noxa la noxa,
la noxa, la matança,
la noxa, la paradoxa,
el picor, la convulsió,
la noxa, el paroxisme,
l’erupció, l’efervescència,
noxa, alteració
noxa, alienació
noxa, psicosi passional.
M’habita la noxa, la necessitat de fissió nuclear;
m’habita la noxa, la vomitera?
La noxa social, l’addicció;
la noxa física, la radiació;
la noxa biològica, l’embrió;
[patològica]: la meva naixença.
Gènesi de la noxa: la humiliació.
|
|
8. |
|
|
|
|
Tot és tan fràgil que put a càncer.
Res no neix de mi
Sóc el fruit sense llavors,
Lacto sang pels iris i renego
de la descendència.
M’atonyino les mans
per no suplantar errors més grans que jo.
i ballo com un punyal
entre els omòplats dislocats del temps.
|
|
9. |
|
|
|
|
Espurna que voleia en la foscúria, lluerna inoculant-se dins les teues ombres. I tu, que t’eres grisa. I tu, que no miraves. I el cop de foc que t’abrusà tant per capgirar-te i esborrar tots els relats. La inèrcia d’un impuls, la confiança de l’ocult, el cop de gràcia. Els fulls en blanc, i és tot un principi... Es fon la solidesa, però existir és un colpiment, i els carrers se’t fan feixucs.
Buscar les brases i trobar sòls erms. Sols els teus erms. Constància ensordidora. Difícil respirar. Comptar les hores que falten per sortir-ne. De la sortida, la utopia. I més erms, i més ofecs, i una nit que no arriba, l’angoixa de les tardes massa llargues, i el pa que no és prou, i el destí de les onades, i la llum que imaginaves, i l’embat de la misèria, de la misèria que et reté. Ser-te presonera. Ser-te l’assassina. Humiliar-te. Escopir-te. Nafres que s’obren. No furgar-hi per travessar-les: només el tedi.
Ets i no hi ets. I si hi ets no pots ser. I cauran mil fulles dels teus arbres, i la por se t’aferrarà per no deixar-te abraçar-les. Perquè podries ballar-les, i d’un esclafit en neix la flama, i hauries fet l’incendi.
|
|
10. |
|
|
|
|
Nenes, nens, adolescents, homes i dones
amorrats a les finestres,
mirant-se els carrers buits.
Ho sabien de feia dies,
però amb déu-vos-salve-maries,
pare-nostres i espelmes diverses,
s’havia implorat el miracle.
La primera en anunciar-ho va ser la senyora Murray
en una reunió de la Comissió
de pastissos, magdalenes i altres dolços;
el nom de la comissió era aquest
i estava formada per una legió
d’ancianes en competició
per veure qui era la que cuinava millor,
qui era la que tenia més mals
i qui era la més estimada per la família.
Feien pudor de lleixiu o naftalina
i les seves creacions, malgrat els esforços,
feien el fàstic que de vegades fan
les àvies alienes.
Estaven totes assegudes al menjador de la Wendy,
un matí de dimarts,
quan va arribar la senyora Murray,
tard com sempre,
i els va dir:
‘El dissabte 18 plou’.
Es va fer el silenci.
Una va voler animar a la resta:
‘La del temps sempre falla’,
després una altra va afegir:
‘Encara falten molts dies’
Però la pluja era allà,
rebotant contra els vidres,
l’asfalt
i l’escenari de la plaça.
El vent havia trencat les guirlandes.
La carpa blanca de l’associació de comerciants
havia volat pels aires.
Els gossos bordaven espantats pels trons,
liderats per l’Atila, que ho feia molt fort.
El petit James Steward,
en un vestit tradicional a quadres blaus,
plorava desconsolat.
Taló-Punta-Taló-Canvi,
portava mesos practicant-ho.
També ploraven altres nens,
però el James era sens dubte
el preferit de tots.
Precisament sa mare, l’Alice,
portava dues hores al telèfon,
avisant tothom:
als gaiters, ballarins i llançadors de troncs d’altres pobles,
als de les paradetes de menjar,
als de la furgoneta de disparar amb escopeta i pescar ànecs,
‘Avui no podrem fer res’.
Sally Cooper endreçava les capses
de les coses que ja no caldrien.
‘Només estic contenta d’una cosa’, va dir,
‘l’idiota d’en George ja no podrà fer el discurs inaugural’.
‘¿Què en farem dels programes, les samarretes i les gorres?
¿Qui es menjarà totes aquestes galetes?’.
Al garatge del vell Peter hi havia 250 cadires apilades.
Al menjador de la Lucy, un equip de so gegant.
El gran dels McDonald
hauria perdut la virginitat en un aparcament
després del concert de la nit,
però de moment,
a causa de les condicions meteorològiques,
hauria d’esperar un temps encara.
Qualsevol activitat quedava suspesa fins a nova ordre.
No tot està a les nostres mans.
|
Aquest disc és el resultat d'un taller virtual compartit entre Jansky i els 10 finalistes del III Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra.
Organitzat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, l'Agència Catalana de la Joventut i l'Institut Balear de la Joventut.
released December 10, 2020
Enregistrat a Rampa Studios i diverses localitzacions via Zoom.
Mesclat i masteritzat a Rampa Studios.
Disseny coberta: Dídac Ballester
Imatge: Alona Vinç
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Institut Balear de la Joventut
Agència Catalana de la Joventut
